L’espectacle, lluny de ser un viatge arqueològic al passat, utilitza els dos discursos per plantejar una sèrie de reflexions entorn dels patrons estètics que van articular la cultura catalana d’inicis del segle xx, i que van cristal·litzar en una societat que en molts aspectes encara està segrestada per aquelles estructures ideològiques.

​

Acostant-se a la figura de Guimerà i a la sublimació que aquest dramaturg va fer de les seves contradiccions

—sexuals, racials, lingüístiques—, també es planteja d’una manera més àmplia la relació complexa entre orgull i vergonya, entre iconoclàstia i tradició, explorant algunes de les contradiccions que encara configuren d’una manera sorprenentment activa allò que es podria anomenar la «idiosincràsia catalana» en bona part dels imaginaris culturals de la nostra societat.

​

En una època en què sembla haver-se superat la «cultura de l’escàndol», paradoxalment d’arrel netament burgesa, quin paper hem de donar als escàndols fundacionals de la nostra contemporaneïtat? Com hem de replantejar la figura dels creadors avui dia en relació amb la memòria del passat i a les seves dinàmiques —alhora caduques i vigents— que ens defineixen col·lectivament? A partir de dues anècdotes molt significatives, protagonitzades per dos dels principals artistes catalans del segle passat, Vergonya eterna vol plantejar-se algunes d’aquestes preguntes, per intentar comprendre millor els nostres pactes col·lectius i les contradiccions que els constitueixen.

                                  Albert Arribas i Ferran Dordal i Lalueza