La màscara i les complexes violències de la representació són el nucli de la tragèdia Les bacants. A la peça d’Eurípides, tots els personatges (fins i tot el mateix Dionís, que de l’abstracció divina passa a adoptar una figura humana) apareixen disfressats o acaben disfressant-se, celebrant o patint així una exterioritat que posa en crisi la seva personalitat. La irresoluble interdependència entre cultura i natura, entre extimitat i identitat, no només s’erigeix com un tema central en la tragèdia, sinó que és situada per l’obra en l’encreuament entre el ritual i la festa d’on neix el teatre. Literalment.

De fet, és ben significatiu que el cor d’aquesta tragèdia estigui compost justament per bacants i que l’aparença de bacant també sigui adoptada per gairebé tots els personatges de l’obra. Això permet explorar amb una intensitat apassionant la proximitat del fet teatral tant amb la violència dionisíaca com amb la utopia bàquica. I, alhora, ens convida a veure renéixer el teatre davant dels nostres propis ulls en aquella fascinant i terrible conjunció que s’estableix entre la paraula poètica i el cos en vertiginós estat de gràcia de cada intèrpret.