El cas de Tarantino (Bolzano, 1938 - Torí, 2020) és un dels casos més particulars del teatre italià. El seu nom aparegué amb grandíssima força en el panorama teatral italià quan l’any 1993 guanyà (amb un veredicte unànime) l’important premi Riccione Ater de Teatre amb els seus dos textos Stabat mater i La passione secondo Giovanni.

​

Els muntatges d’aquestes obres, amb escenografia del cèlebre artista Arnaldo Pomodoro, de seguida es van convertir en un èxit nacional: l’escriptura d’aquest dramaturg “debutant” amb cinquanta-sis anys va suscitar un entusiasme que poques vegades havia demostrat la crítica italiana.

​

Vespres de la Beata Verge forma part d’una tetralogia que l’autor defineix com la seva “tetralogia de la cura”, un projecte que partint dels mites evangèlics revisa els grans mites d’Antígona i Medea, uns mites que l’autor considera submergits en les obscures profunditats del subconscient col·lectiu que per als europeus és el món antic.

​

Després de la tetralogia Quatre actes profans, l’obra de Tarantino es va concentrar en la història més recent, com el final de la RAF a Alemanya o el conflicte entre palestins i israelians.